PER AIXÒ SOM BOTIGUERS....

17/08/2017
  • El més avorrit que li pot passar a un botiguer és estar tota una tarda sense que entri gairebé ningú. Cada any, només la tercera setmana d’agost, les tardes a la llibreria de Valls es fan molt i molt llargues.

    Tan avorrides que si, per casualitat, entra algú, li faria reverències d’agraïment i li donaria més conversa de l’habitual pensant: queda’t una estoneta més.

    Tan avorrides que el xat directe amb Tarragona queda saturat d’emoticones absurdes.

    Tan avorrides que llegeixo però amb un lleuger malestar , perquè en horari de llibreria –encara que sembli el contrari- mai tenim temps de llegir. Sempre hi ha feina.

    Passa la volta ciclista i jo, que no miro mai esport, faig fotos i aplaudeixo i espero a la porta veure-la passar tota.ciclisme

    Obro la porta una senyora gran que va amb caminador i que tan sols vol conversa, coneixia el meu padrí Jordi i passem una estona recordant una bona persona. Després marxa a fer encàrregs. Ens hem distret mútuament, una mica de caliu humà.

    Entra un nen petit rient, escapant-se de la mare que el crida: Vine cap aquí! Benvinguda rialla, que em fa somriure. Li dono una llibreteta de publicitat infantil i marxa feliç… tan de bo fer feliç als altres fos sempre tan fàcil.

    Penjo un cartell: Ara torno. I vaig a buscar-me un cafè al bar del costat. Un moment només, el just per fer-lo i comentar l’actualitat. Quan torno un senyor m’espera i em diu: Ja m’ho imaginava que series fent el cafè. Cordialitat, sense nervis d’haver-lo fet esperar.

    I després entren tres adolescents. Passen per davant meu sense dir res i penso: Potser m’he convertit en un fantasma. Així que dic fort: Bona tarda! … continuo sent invisible, ni em contesten. Estan creixent en un món cada cop més deshumanitzat, és feina nostra sensibilitzar-los.

    Però com sóc tossuda, m’aixeco, vaig cap allà i els dic: Bona tarda, si necessiteu alguna cosa sóc aquí.  Ara sí, totes em contesten.

    El calaix d’avui no em permet ni pagar la llum… sort que tan sols és la tercera setmana d’agost.

    El calaix d’avui m’ha permès parar, observar, escoltar i valorar les coses petites,  aquelles que passen de llarg quan hi ha molta feina.

    El calaix d’avui m’ha portat un altre tipus de riquesa.

    Per això som botiguers, per això existeix el petit comerç i per això lluitem per a no desaparèixer. Perquè el petit comerç humanitza el pobles i les ciutats.  Així de senzill.

adsera


cercar...

Últimes entrades

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto