A l02019;Andreu Boix, oficial de la policia andorrana, li han matat un banquer. Hi ha molts nervis. Hi ha un mar de rumors, i no n02019;hi ha cap que sigui bo. El Principat, a contracor, s02019;ha convertit en l02019;escenari d02019;una sorda batalla entre serveis d02019;intel·ligència rivals (o potser no tan rivals) que compren, venen, inventen o roben informacions sensibles. La supervivència del petit país pirinenc, que sense buscar-ho s02019;ha trobat amb una difícil relació amb els estats veïns, penja d02019;un fil. Ningú no és qui diu que és. El Boix haurà de viatjar a Madrid, remenarà alguns papers vells i, sobretot, per primer cop a la vida i molt a desgrat seu, haurà d02019;actuar sense escrúpols ni contemplacions.
«El document tenia una coberta de pergamí arrugat, sense títol, només amb una etiqueteta de paper enganxada al llom, amb un número 27, probablement una signatura topogràfica, que tal vegada indicaria la seva situació relativa a l02019;armari de les Sis Claus.
[...]
02014;No pot ser 02014;va dir02014;. E00301;s una bomba. Una bomba d02019;hidrogen. I aquell paperot, com podia ser una bomba? Si amb prou feines es podia llegir, i qui l02019;havia escrit i qui l02019;havia amagat i qui l02019;havia robat feia segles que eren pols i no pagaven contribuci o00301;. Jo no entenia res de res».
