¿No em vols dir el teu nom, perquè el repeteixi libidinosament abans d’aquell eclipsi del pensament que sembla apropar-nos a la mort?
Cert.
A les persones no se les hauria d’anomenar per cap nom. Canviem totalment en el temps i sense repòs. Només hauríem d’assenyalar-nos amb el dit i tornar-nos a assenyalar, com aquell que veu una llebre córrer ara aquí, ara allà, ara sobre el turó, ara rere una mata, i així fins que la perd.
Però tu, ara i aquí, digue’m LOLA. Sí: LOLA. (Lola Miquel).
Mata’m psicosi són nou episodis que donen raó del canvi de Dolors a Lola, nou monòlegs de nou veus diferents que són i no són la mateixa, nou sacsejades que configuren una seqüència colpidora i poderosa. Llegint-la potser descobrim que la lectura és sempre una metempsicosi: un anar a llocs diferents i ser ànimes diferents per continuar sent els mateixos, però sentint-nos més vius. (Jordi Cornudella).
