Vint anys després del suïcidi de Virginia Woolf, el marit escriu un relat dels seus últims mesos de vida que, llegit avui, encara ens emociona. S02019;han instal·lat a Rodmell, a la vall del riu Ouse, i hi fan una vida ordenada: treballen al matí, dinen, passegen a la tarda, juguen a botxes, fan el sopar, llegeixen, escolten música, se02019;n van a dormir. De vegades, fan excursions o reben visites i les persones que els acompanyen ens són tan properes com si les tinguéssim totes aquí, al nostre costat.
La calma d02019;aquells dies contrasta amb els bombardejos i l02019;amenaça d02019;una invasió nazi. La Segona Guerra Mundial i la salut mental fràgil de l02019;esposa fan que el marit confessi que aquells «dies de catàstrofe precipitada i alhora en càmera lenta van ser els més terribles i angoixants de la meva vida». Però tots dos procuren viure la catàstrofe amb naturalitat, sense fer-ne gaire cas. ¿No és el que fem nosaltres amb les catàstrofes individuals o col·lectives que ens trasbalsen?
Als records vívids del marit, els acompanyen tres contes de Virginia Woolf. Són La fascinació de l02019;estany, Un poble de mar i El llegat. Llegint-los s02019;entén per què els hem aplegat aquí. Al primer, hi sentim el desesper de la veu de la noia que s02019;havia ofegat al llac. I és que de vegades la literatura, com Cassandra, ens avisa del que vindrà.
