En parlar de la novel·lística de Sebastià Juan Arbó, partim d'una divisió temàtica i lingüística que troba un punt d'inflexió en l’any 1939 i en les conseqüències politicoculturals de la postguerra. Aquest estudi pretén reivindicar un llegat literari que tradicionalment ha estat obviat, més enllà de la publicació de Tino Costa (1947).
Per establir i sintetitzar els paràmetres d'aquesta novel·lística cal analitzar-ne tot el conjunt, perquè només així adquireix sentit un univers recurrent que amplifica el corpus literari de l'escriptor, tal com ell el va concebre i l'hauria volgut imaginar. En aquest sentit, cal llegir l'Arbó de la postguerra per copsar quina part essencial ha perviscut en ell. I per fer-ho es parteix d'un criteri temàtic, en funció de l'espai triat per al discurs argumental, i no pas lingüístic. Així, De la realitat viscuda a la ficció narrativa demostra com la novel·lística d'Arbó traspua un pensament i una actitud que evolucionen i convergeixen alhora a través de l'exercici literari.
Aquest estudi contribueix a eixamplar el patrimoni literari per tal com s'endinsa en una anàlisi transversal de la novel·lística arboniana, que li atorga la validesa necessària per reivindicar-la de ple en els estudis generals de literatura catalana.
