En les nostres societats es percep una tendència creixent a vetllar pel propi cos i per la seva salut i integritat rigorosa —sovint a còpia de sacrificar certs aliments, ingredients i, cada vegada més, el consum d’alcohol—. Aquesta renúncia és més acusada en un primer món en què les elits —urbanes, cultes— insinuen una despolitització, un cansament, i una certa indiferència cap a tota mena de responsabilitat i compromís col·lectius. Però atenció, perquè no vam néixer ahir. Aquesta cavalcada eufòrica a la recerca d’una salut allargassada, «eterna», persegueix unes velles fronteres, que fan pensar en els horitzons de la salvació i les promeses de redempció en el més-enllà o de reencarnació d’algunes religions, començant pels vells pitagòrics.
