Entre els anys 1933 i 1934, Stefan Zweig va visitar el Museu Britànic de Londres. Allà s’hi exposaven els documents i els informes de l’època sobre el tràgic final de Maria Stuart, reina d’Escòcia. La discrepància entre els textos —uns la convertien en una traïdora, uns altres l’elevaven a santa de l’Església catòlica— va despertar la seva curiositat de biògraf i el seu instint d’escriptor.
Maria Stuart és coronada reina d’Escòcia sent un nadó l’any 1542. Als setze anys és reina de França. Als disset, ja és vídua. És quan torna a Escòcia que la vida de Maria Stuart es converteix en un vibrant thriller històric i una tragèdia shakespeariana avant la lettre. El seu país és un vesper d’intrigues, abismes, càlculs polítics i tensions religioses. El cor de la reina, un cavall desbocat que l’arrossega al crim i al desastre. A l’altra banda de la frontera, l’observa la seva antagonista, l’astuta Elisabet I, reina d’Anglaterra, rival i «germana». La rivalitat entre aquestes dues monarques és llegendària. Representen el xoc entre la Reforma (Isabel I) i la Contrareforma (Maria Stuart), entre la modernitat que truca a la porta i el món medieval que s’extingeix.
Com ja va fer a Maria Antonieta, a Maria Stuart Stefan Zweig teixeix un relat vibrant i apassionat sobre la vida i la mort d’una reina europea, tot obrint-se pas entre la controvèrsia que embolcalla des de sempre la seva figura.