A Hiperacúsia el so es converteix en metàfora de la sobreestimulació
de la nostra societat accelerada, que no permet la introspecció i que ens allunya cada cop més d'escoltar el nostre cos, la nostra biologia, la nostra natura.
El món actual és percussió constant, soroll perpetu, no aturar-se,
avançar. Hiperacúsia ens proposa mirar endins: que hi trobaríem?
Què ens diuen el cos, els sentits, el cervell? I quin paper hi té la
relació entre la ciutat i la nostra escanyada natura en tot això?
